Dissabte a pleret

Quan no passa cap cotxe i els ocells s’enduen les seves escandaloses baralles a algun altre punt de la ciutat, se sent un violí que s’esplaia dolçament i sense pressa. De fons, ben bé al darrere de la resta de coincidències, se sent un brollar constant de veus llunyanes. De tant en tant, tornen els coloms amb els seus tons grumollosos i insistents del temps de reproduir-se i també, a estones, les cotorres i els seus espinguets. Pel carrer passen, intermitents, famílies i colles de canalla i llavors se senten correcuites, plors, comentaris pràctics i calmats, lladrucs de gossets o veus adultes que recorren a cançons infantils i improvisen desaparicions intrigants que sempre acaben bé.

—On és l’avi? On és? Busca l’avi.

El violí estira la reguera de melodies tarda enllà i sense pausa. Ara sona més aviat melangiós, ara gairebé animat. Les olors també es van succeint. Menades pels grupets de persones, travessen els llindars de les finestres obertes en petits núvols invisibles que es difuminen en contacte amb les altres fragàncies que viatgen en l’aire. Olors de creps acabades de fer, de colònies variades, d’un cansament agradable de dies festius.

La llum, és clar, també avança, però de manera molt menys evident. Les ombres dels balcons i de la roba estesa, primer, comencen a allargassar-se sobre les façanes contràries. Ho fan amb parsimònia, com si els fes mandra perquè és dissabte, però, de ben segur, ara estan una mica més estirades que fa uns instants. I d’aquí un moment s’hauran deformat encara una miqueta més. I quan, passada molta estona, ja són tan i tan llargues que resulta difícil endevinar d’on venen, comencen a fondre’s i unir-se amb les que tenen més a prop. Però tot plegat són canvis subtilíssims perquè, en realitat, la llum no vol anar-se’n, i per això estira el comiat tan com pot. Sobre els edificis, a les voreres, les ombres van canviant molt a pleret, a mida que el dia envelleix. I sembla que només se n’adonen les campanes, que ho avisen cada cert temps.

Així, bressada pel violí, la tarda va deixant entrar el vespre. Ella, però, no ho sap. Al sofà, sota una manta fina que va agafar de casa dels pares, dorm amb cara de conformitat. Dorm un son pacífic, despreocupat, com si hagués passat tota la nit anterior lluitant ferotgement contra les injustícies que fan del món un lloc feréstec i per fi hagués vençut amb les seves últimes forces, just quan semblava que estava a punt de perdre-ho tot i de permetre que el destí de la humanitat quedés arruïnat. Tota la tarda del dissabte la passa dormint amb aquella presència escènica incontestable, l’aura de bondat que l’ha embolcallat des que s’ha deixat caure al sofà poc després de les deu del matí, en tornar de festa.